Parelles amb fills: propostes per gaudir d’una bona relació

En les darreres dècades hem anat observant com, al marge de les famílies tradicionals, han anat sorgint nous models familiars, adaptats a les circumstàncies d’una societat on la separació i el divorci estan totalment normalitzats.

Un d’aquests nous models és el constituït per una parella i els respectius fills o filles procedents de relacions anteriors. De vegades, aquests darrers presenten un rebuig envers la nova parella del pare o de la mare. A més a més, començar una relació on existeixen fills (ja sigui per part d’un dels membres o dels dos) pot ser una qüestió difícil de gestionar per part dels propis membres de la parella.

Què podem fer per ajudar els fills a acceptar la nova parella? Quan és el moment més adequat per presentar-la? Quin rol ha d’adoptar aquesta davant els fills de l’altre membre? Tot seguit us proposem un seguit de consells per tal de facilitar el bon funcionament de la relació.

La presentació: un moment clau

Un dels moments més delicats en el curs d’una relació on alguna de les parts té fills, és el de les presentacions entre aquests i la nova parella del pare o de la mare. És molt important que, abans de l’arribada d’aquesta trobada, el progenitor hagi pogut dialogar, en diverses ocasions, amb el/s fill/s (adaptant la conversa a l’edat d’aquests). L’objectiu d’aquestes xerrades és el de poder anar introduint verbalment la nova parella, de forma progressiva, com una persona propera al cercle familiar. És fonamental que el pare/mare pari molta atenció als comentaris i opinions dels fills: fer-los sentir compresos i que són tinguts en compte ajudarà a normalitzar la situació i a evitar possibles confrontaments amb la parella.

De la mateixa manera, també és necessari parlar amb la parella sobre la situació familiar pròpia, ja que la no acceptació dels fills és un dels motius més freqüents de fricció i fins i tot de ruptura de les relacions.

En relació al moment adequat de la presentació, cal dir que no existeix una data fixa, però sí que hi ha uns consells que poden ajudar a decidir quan és millor dur-la a terme. En primer lloc, cal valorar el grau de compromís de la relació: introduir la parella massa aviat i, en cas que aquesta no es consolidi, retirar-la de sobte, pot desestabilitzar els fills, ja que percebran que el nucli familiar no es manté fixe. Hem de pensar que els nens o nenes ja han patit una situació estressant al trencar-se la unió entre els pares biològics. S’ha de considerar que anar introduint i traient noves persones pot generar-los encara més inseguretat i malestar.

Alhora, una vegada que la relació ja és establerta, tampoc cal demorar molt la primera trobada, ja que pot provocar que els fills se sentin al marge i que no són prou valorats. Així doncs, la data ideal ha de sorgir fruit de la valoració de la situació i del consens, tant amb la nova parella com amb els fills: és a dir, consultar a totes dues parts si els ve de gust plantejar la presentació.

Un cop es tingui clar que ja ha arribat el moment, és fonamental que la trobada sigui informal, en un lloc còmode per a tothom, i que el nou company/a es presenti com un amic/ga proper. Progressivament, en posteriors trobades i activitats conjuntes, pot anar adquirint el rol de parella. Fer-ho de manera massa precipitada podria provocar conflictes i fer creure que l’adult nouvingut vol ocupar el lloc del pare o de la mare absent.

La nova parella: quin rol ha d’adquirir?

Tal i com acabem de dir, és molt important deixar clar que la nova parella no pretén prendre el càrrec del pare/mare. Els fills han de saber en tot moment qui és el pare i qui la mare, i que totes dues són figures no substituïbles. Les decisions importants que afecten els fills, doncs, han de sorgir del consens entre el pare i la mare.

Si la nova parella accepta i potencia la relació entre el pare/mare absent i els fills, en comptes d’intentar ocupar el seu lloc, ajudarà a facilitar molt el procés d’adaptació. En aquest sentit, s’ha d’evitar parlar malament de l’altre progenitor quan els fills es troben davant, ja que això pot originar molt de rebuig per part d’aquests.

A mida que la relació entre tots els membres es vagi consolidant, la parella pot anar adquirint major pes en les decisions familiar, però sempre respectant el seu estatus de company.

És habitual que els fills fugin de les mostres d’afecte (petons, abraçades, etc) proporcionades per la nova parella, sobre tot al voltant d’una edat crítica que els experts situen entre els 10 i 12 anys. Cal ser pacients i no voler forçar-les: és recomanable, en un primer moment, manifestar l’afecte només de manera verbal. Quan s’hagi generat un clima adequat d’intimitat i connexió entre totes dues parts, poden començar-se a introduir gradualment manifestacions físiques, però sempre tenint molt en compte la seva reacció.

Per últim, cal remarcar que els fills han d’acceptar que hi ha moments per passar-los tots junts, però d’altres més íntims per gaudir només en parella. Fer-los entendre que no han de ser sempre el centre d’atenció i que hi ha estones per a tot i per a tothom, és una manera d’ajudar-los a aprendre que les relacions sentimentals necessiten de dedicació, de temps i d’intimitat per a què funcionin.

Esperem que aquests consells us resultin útils i que pugueu gaudir en família de la vostra relació de parella!

Bon estiu i bones vacances!

Imatges cortesia d’Ambro i Photostock a traves de FreeDigitalPhotos.net