Desmitificant l’amor romàntic: Claus per gaudir d’una relació de parella sana

L’amor és un concepte important quan s’estableixen les prioritats vitals que ens ajuden a apropar-nos una mica més a la “felicitat”. La definició de l’amor és, a més, un constructe que ha anat evolucionant al llarg dels anys i s’ha adaptat a les característiques culturals de les diferents societats.

La literatura, el cinema i la cultura popular occidentals han servit com a vehicles difusors d’una concepció èpica de l’amor, hiperidealizada, sovint acompanyada de sofriment, que despunta per sobre d’un amor harmoniós, tranquil i basat en el respecte. Aquest model reinterpretat l’amor ideal es transmet a través de la socialització, organitzat en factors psicològics que ens ajuden a identificar què hem de sentir, com hem de experimentar i quina ha de ser la persona adequada que serà partícip d’aquests sentiments. D’aquesta manera, sorgeix una forma d’estimar “prototípica”, apresa des de la infància, que tindrà una gran influència en les vivències que es experimentaran en l’etapa adulta. Però, ¿és realista i saludable, aquest model d’amor?

A continuació us ajudem a desterrar els mites erronis que defineixen a l’amor ideal, de manera que podreu construir una visió de l’amor més satisfactòria i real.

• L’amor a primera vista. Aquest és un dels tòpics més arrelats a la nostra cultura. Segons aquesta idea, l’amor autèntic entre dues persones sorgeix de forma sobtada, des del primer moment en què totes dues es veuen per primer cop, abans fins i tot d’haver iniciat una conversa. Aquesta descripció, però, s’adiu més aviat a l’atracció física que pot sorgir en etapes molt inicials, i que no guarda relació directa ni serveix com a predictor d’un futur enamorament. L’enamorament real, en canvi, va forjant-se a través d’un procés de coneixença mútua, a mida que totes dues persones comparteixen situacions i experiències vitals, que possibilita que s’arrelin uns vincles d’intimitat i de compromís comuns. És per això que és recomanable no descartar una possible parella només perquè en la primera cita no s’hagi experimentat la típica sensació de “papallones a l’estómac” tan característica de l’amor a primera vista. En canvi, si totes dues persones es donen l’oportunitat de conèixer-se mitjançant diverses trobades, podran fer-se una idea més acurada i propera de com són i permetre així que, si s’escau, sorgeixin de forma progressiva sentiments d’afecte i/o d’enamorament.
• El mite de la mitja taronja. Aquesta concepció, àmpliament extesa, parteix de la idea que la persona, a títol individual, és un ésser incomplet, que només pot assolir la felicitat i l’autorealització a través de la unió sentimental amb una altra persona, de manera que formin així una  entitat perfecta, indissoluble, la taronja sencera. En conseqüència, l’únic amor vàlid és aquell mitjançant el qual cadascun dels membres “completa” l’altre.  La realitat, però, és ben diferent: des d’un punt de vista psicològic, les relacions de parella més satisfactòries i duradores són aquelles on tots dos membres, de manera individual, esdevenen persones completes i estables psicològicament, on no existeixen vincles de dependència emocional: és a dir, són relacions que sorgeixen de la unió de dues “taronges senceres” que desitgen establir i compartir un projecte en comú.
• La predestinació envers la persona adequada. Una altra creença molt popularitzada a través de la literatura i del cinema, que guarda molta relació amb la mitja taronja, és aquella que defensa que només existeix una parella perfecta per a cada persona, a la qual hi estem predestinats. Aquesta creença pot provocar molta inseguretat i ansietat, ja que és fàcil que hom es plantegi preguntes com: estaré amb la persona adequada? I si, tot i que em sento còmode amb l’actual parella, estic perdent l’oportunitat d’estar amb la persona perfecta per a mi? I si tinc aquella persona ben a prop però no sóc capaç d’identificar-la? La realitat, però, posa de manifest que, tal i com no existeix un únic camí per assolir la felicitat, tampoc existeix una persona única de la qual poder-se enamorar de manera ideal. Una relació s’inicia i es manté per diversos factors: una part d’atzar que fa coincidir tots dos membres en determinades circumstàncies espai-temporals, el moment vital i la receptivitat de l’un per l’altre, les experiències prèvies viscudes per cadascuna de les parts, etc.
• Amor i passió són sempre sinònims. Aquesta creença, mal entesa, condueix a moltes ruptures amoroses a partir del segon any de relació, quan la passió inicial ha evolucionat i pot haver-se rebaixat. Moltes parelles interpreten aquesta davallada com un símptoma inequívoc que l’amor s’ha acabat. La passió, però, no és equiparable a l’amor, sinó que és un element més de les relacions afectives. Segons la Teoria Triangular de Robert Sternberg, l’Amor Consumat (la forma més completa d’estimar) és una combinació de tres components: la intimitat (entesa com un vincle afectiu o connexió emocional), el compromís (decisió de mantenir la relació tot i l’existència de circumstàncies adverses) i la passió (desig d’unió física amb l’altre, atracció sexual). A més a més, aquests tres elements evolucionen i modifiquen el seu pes amb el decurs de la relació, de manera que s’ha de comprendre, acceptar i saber gaudir de totes i cadascuna de les etapes que la parella va vivint.

I vosaltres, com creieu que us han influit aquestes creences en la vostres relacions afectives?

Esperem que aquest article us hagi servit per desmitificar alguns dels elements més prototípics de l’amor ideal i us ajudi, així, a gaudir d’una relació de parella sana i real.

Escrit per Judit Lachica Bravo

Psicòloga de SamSara

Imatges de cuteimages i ambro mitjançant freedigitalphotos.net