L’amor és un sentiment relacionat amb la capacitat de donar, de comprendre, d’ajudar, de donar suport, de sentir afecte envers algú, … i idealment ha de ser bidireccional. Així entès, estimar és una acció sana, basada en la reciprocitat i que implica el creixement i la complementarietat entre la parella.

De vegades, però, és fàcil confondre els límits entre l’amor saludable i la dependència afectiva. La dependència emocional és una necessitat d´afecte extrema i contínua, sovint acompanyada de possessivitat, de manera que mantenir una relació de parella esdevé gairebé una “addicció”.

El denominador comú d’aquesta dependència és la por desmesurada a perdre el company/a sentimental, sovint originada per una manca d’autoestima. La persona codependent fa girar tota la seva vida al voltant de la parella, és a dir, la percep com l’única font de seguretat personal.

Superar els lligams dependents és un procés que requereix paciència i temps, ja que per a assolir-lo amb èxit és important detectar on rau l’origen d’aquesta manera de relacionar-se.

Consells per treballar la dependència emocional

En primer lloc, cal que la persona reflexioni i s’autoanalitzi: que determini quines són les prioritats personals i detecti aspectes satisfactoris i els que generen malestar. Alhora, és important identificar les emocions associades a tots aquests aspectes.

Pot començar fent un llistat d’adjectius que defineixin la persona i de categories (“situacions/coses que m’agraden”, “coses que em fan enfadar”, …) des d’un punt de vista individual, sense citar en elles la parella. Considerar-se com una persona independent de la parella (i no com una extensió d’ella) és el primer pas per a superar una relació codependent.

Una elevada proporció de persones que s’involucren en relacions codependents durant l’edat adulta han crescut en un entorn familiar on els pares i/o persones molt properes mantenien aquest tipus de vincles. En aquest context, és molt fàcil que els nens/es aprenguin determinades formes de relacionar-se que, tot i no ser adequades, acabin interioritzant-se i normalitzant-se. Cal avaluar, doncs, els models de relació apresos durant la infantesa i valorar si han estat saludables. En cas que la resposta sigui negativa, és fonamental, primer, acceptar les errades dels pares i segon, prendre consciència que no s’ha de ser víctima del passat i que cal treballar per a restablir unes pautes de relació normals. S´ha de veure la codependència com una conducta adquirida que pot (i que ha de) modificar-se.

Després de fer aquest exercici és molt possible, com dèiem més a dalt, que s’hagi detectat una baixa autoestima: és imprescindible treballar-hi;  l’autoestima no és quelcom innat sinó que se l’ha de fer créixer per voluntat i decisió pròpies. La consulta amb un professional pot ser molt beneficiosa a l’hora d’ajudar a incrementar l’autoestima i a l’hora de treballar també l’assertivitat.

 

Escrit per Judit Lachica Bravo

Psicòloga Consultora de SamSara